dissabte, 17 de gener de 2015

LA CONQUESTA DE LA RIBERA D’EBRE PER PART DELS CRISTIANS DEL NORD

Article publicat a moradebre.org - abril de 2014

Castell de Móra



Les Terres de l’Ebre van ser conquerides en el segle VII pels musulmans, i, durant centúries, aquests exerciren el seu poder sobre elles. La descomposició d’Al-andalus en petits regnes de taifes afavorí l’expansió cristiana cap a un sud musulmà. El fet de que les Terres de l’Ebre fossin un indret pròsper i un lloc estratègic va fer que patissin incursions cristianes i freqüents atacs durant el període de la Reconquesta... va ser Ramon Berenguer, l’espòs de Peronella, reina d’Aragó, qui es decidí a conquerir-les d’una forma definitiva: 

Va ser vers l’any 714 ( quan bona part de la Península ja estava ocupada pels sarraïns) quan els musulmans, comandats pels cabdills Musa i Tàric, van baixar per l’Ebre i van conquerir la seva conca i riberes. Sorprèn que ben aviat es va produir el fenomen antagònic, els temptatives de realitzar la Reconquesta cristiana: a les acaballes del mateix segle VIII comencen els intents de reconquesta de la zona, especialment en el cas de Tortosa (que importava molt per la seva situació estratègica): “... era un punt clau tant per a una posterior reconquesta dels territoris enllà de l’Ebre com per a la necessària i pacífica repoblació del Camp de Tarragona” (Carlemany intentà apoderar-se’n el 799 pel seu valor estratègic, i no ho va aconseguir tot i la victòria naval). La Ribera d’Ebre depenia de la taifa de Tortosa, el representant al territori va ser el walí de Siurana, per la seva part aquest tenía representants (cabdills) als castells principals del sector (Ascó, Móra d’Ebre, Miravet)... aquests representants tenien poder sobre un territori determinat. Durant el període que compren el 804 i el 811 s’esdevingueren tres expedicions de Lluís el Pietós contra Tortosa, però els infidels de les terres circumdants (Lleida, Fraga, Saragossa) ho varen impedir. El comte Sunyer ho va intentar de nou el 936 i, tot i que no és del tot segur, sembla que va fer-la tributària; també el 964 ho va intentar el comte Borrell II, sense conseqüències positives ja que Al-Hakem II, Califa de Còrdova, va “exercir” la oposició militar, amb ell negocià la pau. Ramón Berenguer II, l’any 1119, ho va intentar inútilment i el 1123, protegit per la butlla papal de croada que li concedí Calixt II. 

Aquests fets preocuparen molt als Comtes catalans... doncs no sol les terres banyades i circumdants a l’Ebre depenien de la conquesta de Tortosa sinó el fet de que per reconquerir el regne de València per algun lloc s’havia de passar ( i Tortosa era aquest lloc). Però bé, si tot depengués de Tortosa encara rai, però les Terres de l’Ebre ( i la Ribera d’Ebre no n’està exclosa) contaven amb nombroses fortaleses inexpugnables. De fet, però, és cert que la oposició principal era la de Tortosa. L’ajuda que rebia aquesta era la principal causa de les derrotes cristianes, per tant calia evitar, en els següents atacs l’ajuda que rebia procedent de l’exterior, per mar i per terra, fos com fos i amb els mitjans més escaients, sol així s’abatria d’una vegada per sempre “la clau de l’Ebre”. És per això que el Comte de Barcelona va fer les donacions al Temple dels castells de Granyena de les Garrigues i de Barberà de la Conca, tot i això les tropes àrabs de Lleida i Fraga o les de Siurana no abandonarien les seves fortaleses mahometanes, exposant-se a perdre-les per voler ajudar a Tortosa. Però els comtes catalans solament havien aconseguit conquerir les planes de les Garrigues, la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès (dit amb una distribució semblant a la actual), mentre els altres regnes cristians, com Castella, ja posseïen Toledo des de l’any 1085; i el Rei d’Aragó, Alfons el Bataller, era senyor de Saragossa des de l’any 1118, de Tudela, en el següent any, i de Calataiud, dos anys després, més tard aquest mateix aconseguí conquerir als moros el castell d’Horta i d’altres indrets compresos entre el riu Matarranya i l’Ebre, el 1133 va apoderar-se dels castell de Mequinensa (a la unió entre el Segre i l’Ebre), una de les places més fortes que posseïen els musulmans, aquesta victòria significava el trencament de la comunicació musulmana entre Lleida i Tortosa. Un cop feta la conquesta de Mequinensa, el governador de València i Múrcia (Ibn Ganiya), l’any 1136, recuperà la plaça forta de Mequinensa i s’endinsa pels territoris de les rodalies. Així doncs la Marca Superior d’Al-Andalus quedava delimitava per les serres que van des de Tortosa fins Lleida, accidents geogràfics molt acusats que marcaven la línia divisòria entre el cristians i els sarraïns. Els rius Ebre i Segre i els seus marges eren protegits per fortaleses inexpugnables si es podien ajudar les unes a les altres en cas de perllongat setge –si no capitulaven-, doncs la seva situació coronant els cims i protegides per les aigües dels dos respectius rius (que cal recordar que l’Ebre posseeix i posseïa força cabal). L’única solució possible era un setge “potent” i durader... que debilités les fortaleses. 

Així doncs, el comte de Barcelona va acceptar la proposta del rei de Castella: conquerir Almeria, un port molt important amb drassanes que el feien un centre de comerç molt valuós entre Al-Andalús i Àfrica (i Orient), també era un refugi de pirates del mediterrani. Ramón Berenguer IV atacà Almeria per mar, amb l’ajuda dels genovesos, i Alfons VII de Castella ho va fer per terra. La ciutat quedà sota poder cristià el 17 d’octubre de 1147... i fins el 1157 no va ser reconquerida pel Califa almohade Abd al-Mumin i el rei de València Ibn Mardanís. 

Però en el període en que Almería fou cristiana s’aconseguiren tres objectius: impedir l’entrada de tropes musulmanes procedents del Nord d’Àfrica que acudissin als socors en cas de perill sol·licitats pels seus companys sarraïns, expulsar els pirates que atacaven les platges catalanes i impedir que les forces mahometanes de Múrcia i València abandonessin els seus castells per por a un atac cristià si s’allunyaven per auxiliar els castells amb el setge de l’Ebre, especialment, i com no, el de Tortosa. 

De fet, però el setge no estava complert, quedava oberta una porta per la qual Tortosa podia rebre suport: la via fluvial de l’Ebre... pel riu podien arribar guerrers de Miravet, Móra, Garcia, Ascó, Flix, Mequinensa, Fraga, i Lleida. Ruta fluvial emprada en altres escomeses bèl·liques (com la d’Anníbal). 

Si no es rendia Tortosa les altres fortaleses seguirien sent invencibles, com havia estat passant des dels segles anteriors. Per Tortosa també podien entrar guerres mahometans des de la Mediterrània. Lleida, per la seva banda, sabent que Tortosa podia proporcionar-li aquesta ajuda, es sentia segura, i Tortosa pensava el mateix; la mateixa confiança planava per la resta de fortaleses de les Terres de l’Ebre i el baix Segre (proveïdes d’abundants queviures i guerrers)... aquestes condicions van fer que les fortaleses musulmanes es veiessin aptes per resistir llargs setges, i inclòs no descartaven la possibilitat d’atacar. 

Ramon Berenguer IV, doncs, va arribar a la conclusió de que per conquerir els dominis de més enllà de l’Ebre devia trencar la barrera dels castells moros riberencs... 



CONQUESTA DEL CASTELL DE MÓRA, PRIMERA REFERÈNCIA ESCRITA AL CASTELL DE MÓRA


Pati d'armes Veiem al Pati d'armes del castell, amb la porta original medieval a la dreta. A la paret del fons, podem veure el traçat de les tres cúpules que conformaven el seu sostre.
Ascó va ser el primer objectiu a conquerir del Comte, així s’iniciaria el fort setge a Tortosa que estaven buscant els cristians des de la conquesta d’Almeria: R. Berenguer IV, encomanà Ascó a Ermengol d’Urgell (aquest a canvi rebria el domini de la ciutat de Lleida, amb la major part dels seus termes, i la tercera part de tots els llocs menys els termes dels castells). Així doncs, la tercera part de Lleida correspondria al comte d’Urgell... i el comte de Barcelona, amb les seves dues terceres parts pensava donar-les a l’ordre del Temple, i així mateix pensava fer-ho amb una cinquena part de la mateixa ciutat de Lleida, i el cas és que prometé fer-ho. Ascó i les seves pertinències (la Bisbal de Falset, Cabassers, la Torre de l’Espanyol i Vinebre), d’aquesta manera, quedaven conquerides el 1148. El comte d’Urgell es convertiria en castellà d’Ascó gràcies a la voluntat de R. Berenguer IV. 

Un cop fet la conquesta d’Ascó, el comte de Barcelona continuaria amb l’expedició cap a Tortosa amb els seus aliats, templers, genovesos i diverses famílies nobiliaries (com els Montcada i els Entença). Tortosa fou assetjada per terra i per mar des del 29 de juliol del 1148, i resistí fins el 30 de desembre del mateix 1148, data en la que els sarraïns capitularen.

L’estratègia de R. Berenguer donant Ascó al comte d’Urgell era molt clara: si el comte d’Urgell s’encarregava de lluitar amb el seu exèrcit en Ascó, s’evitaria el pas dels sarraïns de Lleida que acudissin a l’ajuda de Tortosa via el riu, però no sol evitaria això: si R. Berenguer IV hagués incorporat Ascó als seus dominis, no podria haver utilitzat tots els seus homes en la conquesta de Tortosa (ja que a Ascó també hi hauria hagut oposició musulmana amb la que lluitar). Però no tot es redueix a això, hom pot pensar que Tortosa podria rebre ajuda per part dels castells de Móra, Garcia i Miravet, encara en possessió musulmana... però s’ha de pensar que si aquests castells haguessin acudit a l’ajuda de Tortosa, el comte d’Urgell (des d’Ascó, situat a menys de 26 quilometres del castell més llunyà d’aquests tres) hagués aprofitat aquestes “hores baixes” per conquerir-los.

Lleida resistí sis mesos més (després de la caiguda de Tortosa) el setge cristià que utilitzaren la mateixa estratègia que en el cas de Tortosa, però en aquest cas qui feia la funció d’Ascó era Cabassers i el qui feia de comte d’Urgell era l’abat Esteve.

Fraga i Mequinensa varen ser conquerides el mateix any de la conquesta de Lleida, el 1149.

A Ramón Berenguer IV li restava per conquerir les fortaleses de la dreta del riu Ebre, que eren Móra, Miravet i Garcia. Aquestes foren deslliurades amb molt de treball pel exèrcits del comte de Barcelona i els seus aliats (templers, genovesos, les famílies nobles i normands). La darrera ofensiva vers els tres castells es produí l’any 1153, és precisament en aquest any quan es troba la primera menció del castell de Móra al ser conquerit pels exèrcits del comte de Barcelona, el qual, en acció de gràcies deixà entre els seus murs la imatge sota la invocació de santa Maria del Castell. Tots tres castells van ser conquerits en aquesta mateixa ofensiva.

REPARTIMENT DE LES TERRES DE L’EBRE I LES DONACIONS AL TEMPLE


Principis d’agost del 1151: el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV concedeix el privilegi de dotació a l’església i Bisbat de Tortosa dels delmes i primícies dels fruits i animals que produïssin els cristians i sarraïns. També els atorga la possessió de totes les mesquites dels terrenys conquerits amb els seus respectius territoris vinculats. Una dada anecdòtica és la cessió de dos forns dins la ciutat de Tortosa, un al bisbe i l’altre als canonges més necessitats.

Pel que fa al repartiment de la ciutat de Tortosa i el seu terme (que anava des de la Roca Folletera fins al mar i del Coll de Balaguer fins al riu Sénia) entre els senyors que l’havien ajudat va quedar resolta d’aquesta forma: un terç (que comprenia el castell de la Suda) fou pels Moncada, un altre terç fou per als genovesos, mentre la Corona es reservà el tercer. Al Temple li pertocà la cinquena part del total més un desè del terç de la Corona. La comanda fou organitzada immediatament després de la conquesta.

El Comte es reservà tots els temples cristians situats dins la jurisdicció d’Ascó (les esglésies de la Fatarella, Villalba, Berrús, Riba-Roja, Gorrapte, la Torre de l’Espanyol, Vinebre i Camposines) per a la construcció i manteniment de la seva Capella Comtal de Tortosa situada dins la Catedral.

A començaments del juny de 1152, en el Castell de Miravet (des de la seva horta, segons consta en un document “in ipsa orta de Mirabet”) el Comte de Barcelona donà a Guillem de Sadaó algunes cases i propietats d’Ascó. Aquesta és la traducció del document al que s’ha fet referència en aquest mateix paràgraf:

“ Sia conegut de tots que jo Ramon, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, de Tortosa i marquès de Lleida us dona a vós, Guillem de Sadaó, pels serveis que m’haveu fet, les cases i una heretat a Ascó (procedents) de Abimuzit i altres amb totes les pertinences que li pertanyen a Ascó i el seu terme. I d’aquesta donació escrita més amunt, que la tingueu i en disposeu com a vostre perpetu alodi franc i lliure per a vendre, donar i fer tota la vostra voluntat, vós i els vostres fills i tota la vostra posteritat. Salva (sigui) la meva fidelitat i la de tots els meus successors per tots els segles".

Signe Ramon comte, Signe Pere de Rovira, mestre de la Milícia, Signe Arnau de Bell-lloc. I, jo, Andreu per manament del meu senyor comte, ha sigut escrita aquesta carta”.

Amb aquest document es confirma que el 1151 Ascó (Ribera d’Ebre) ja estava sota el poder del Comte de Barcelona. És important saber que la donació de les cases i heretats d’Abimuzit i d’altres sarraïns d’Ascó a Guillem de Sadaó (“pels serveis que m’haveu fet”), va ser feta més abans d’un any de la conquesta del castell de Miravet (24 d’agost de 1153) i en la mateixa horta de l’esmentada fortalesa... això ens assabenta categòricament de que la conquesta del castell d’Ascó va ser realitzada molt abans que la del de Miravet i les de tots els altres de la Ribera.

D’altra banda aquest document esdevé un argument més a favor de la teoria de la situació estratègica del castell d’Ascó, imprescindible per tallar tota comunicació a través del riu i facilitar d’aquesta forma la conquesta dels castells assetjats, primer Tortosa i posteriorment Miravet (“i companyia”).

Siurana, un cop va ser conquerida, el comte de Barcelona en va fer donació a Bertran de Castellet, juntament amb Berenguer de Mulnel. Aquests demanaren el testimoniatge dels moros que es quedaren a la Ribera d’Ebre i d’altres que havien emigrat a València per fer la delimitació del terme:

"Així com la carrera va, la qual vé de Lleyda e traspassa sobre la muntanya de Flix e travessa e fer el torn del qual, e puja sobre la Serra, e pren Jubalfader, e passa per la Serra e va a ferir a Bas e devalla entro al riu Siurana e passa per les Pinyeres, e pren les penes roges e passa per la font de la Pedrinera e va dret e fit en aquella serra sobre la torrent de Mitjanes, e puja de aquí avant entra en aquelles penes altes de labaria... e passa per aquelles penes e devalla pe aquell lloch que es dit de Guariol, e ve entro en la pedra fita e pren tot lo se monta de Montroig...".

El mes d’octubre del mateix any el comte de Barcelona, també, donava a un cavaller genovès, Bonifaci de la Volta, el castell i Vila de Flix, reservant-se, però, una tercera part:

“Incipit carta donationis quam fecit venerabilis Raimundis, comes Barchinonensis, Bonifatio de la Volta super castro de Flix... Ego Raimundus... dono tibi, fideli meo Bonifacio de la Volta, illud castrum de Flix ab fevum, simul cum ipso senioratico et cum ipsis estachanentibus et cum ipsa villa et terminis eius et cum omnibus sibi pertinentibus, tali quoque modo, ut habeas preditum castrum tu ut içomnis tua proienis per me et per omnes successores meos per fevum ad fidelitatem et servicium nostrum... Retineo, quoque, mihi terciam partem de omnibuseximentis que inde exierint, duas, vero, partes tibi concedo...”

Aquesta donació fou confirmada i acceptada per Alfons el Cast l’any 1171.

El districte del Castell de Miravet, l’entitat territorial més important al nord de Tortosa, fou atorgat a l’orde del Temple el 24 d’agost de 1153. Els seus amplis límits, que probablement reproduïen l’antiga demarcació andalusina, integraven els castells i termes de Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. La donació fou confirmada per Alfons I l’any 1182.

Com hem vist, Ramon Berenguer IV, després de conquerir el castell de Miravet, l’últim reducte sarraí de l’Ebre, juntament amb Siurana, donà als templers bona part de les terres riberenques i de la Terra Alta. La seva tàctica era que, fent aquestes donacions, el Temple defensés les possessions que tant treball li havia costat de conquerir i d’aquesta forma els moros perdrien tota esperança de recuperar-les. Móra, amb el seu castell, a més d’altres possessions com Tivissa i Marçà, se les reservà per al seu domini. D’aquesta manera Móra va quedar encerclada per territori temple.

Fou al desembre de 1174 quan el rei Alfons I concedia a Guillem de Castellvell els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, amb les pertinences i termes que tenien en temps dels sarraïns:

“... ipsum meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum castrum de Garcia cum ipso castro de Marzano...”

D’aquesta manera, aquestes terres passaren a formar part de la Baronia de Castellvell.


L’any 1241 es casen Alamanda de Castellvell, descendent de Guillem de Castellvell, amb Guillem d’Entença, amb això, aquest últim, heretà la baronia de Castellvell. El castell de Móra d’Ebre passaria a formar part de la Baronia dels Entença. Fou en aquest temps quan el mateix castell gaudí d’una importància excepcional dins de la història de Catalunya.

Santa Magdalena de Mucoró (Comanda de Miravet)
Ermita de Santa Magdalena de Dalt

L’ermita està ubicada al terme municipal de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Situada a 380 m d’altitud. Tot i que el municipi de Móra era territori dels Entença, els darrers documents apareguts al voltant de l’ermita reflecteixen la seva pertinença a l’Orde del Temple. Segons un document fra Guerau de Clariana, lloctinent del comanador de Miravet, lliurà l’any 1299 a Bernat de Fenollar, batlle reial de Tortosa, el castell de Mucoró que tenien els templers. En el document es feia inventari de tot allò de valor que hi havia a l’església de l’esmentat castell: robes, vestits, ornaments, hàbits, espelmes, una imatge de la Mare de Déu i un considerable nombre de llibres.

D’antuvi, el castell de Mucoró, que fou una de les possessions templeres dins de la baronia d’Entença, no devia ser més que una torre de guaita. L’indret és una talaia natural de primer ordre per vigilar el recorregut de l’Ebre sobre la cubeta de Móra, que es podia comunicar òpticament amb les possessions templeres de la Terra Alta que tenia al costat. És probable que l’ermita de Santa Magdalena fos construïda a mitjan segle XIII.

El santuari fou edificat d’acord amb les característiques de la construcció de la repoblació templera.

L’any 1175, el Rei d’Aragó va donar a Espanyol de Prades i els seus la Torre d’Albozapag, del terme d’Ascó, però situada a l’altra part de riu. Actualment la Torre de l’Espanyol.

Text extret del treball "L'orde del Temple a les Terres de l'Ebre" de Cristian Launes amb la següent bibliografia:

“Els Templers catalans: de la Rosa a la Creu” Josep Mª Sans i Travé; Ed. Pagès editors 

“Catalunya romànica” Diversos autors; XXVI Enciclopèdia catalana 

“La implantació de l’Orde del Temple a la Ribera d’Ebre (1148-1210)” Carmel Biarnés i Biarnés; CERE (Centre d’Estudis Ribera d’Ebre) 

“Templers i Hospitalers II” Joan Fuguet i Sans; II Rafael d’Almau 

“Des del castell” Diversos autors; Amics del Castell Móra d’Ebre 

“La Ribera d’Ebre” Joan Salvador Ventura i Benaiges; Mediterrània 

“Història de Catalunya” Pierre Vilar; Edicions 62 

“Enciclopèdia Catalana” Diversos autors; Enciclopèdia Catalana 

“La Riuada” Diversos autors; La Riuada 

“El Conflicte Catalano-Aragonès pel territori de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta en els segles XIII i XIV” Josep Serrano i Daura; Ajuntament d’Ascó.

-www.moraebre.org

Dibuix a ploma i llapis de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid, de 290 * 205 mm), probablement d'origen francès durant la Guerra de Successió (1702-1715). Mostra la via d'accès històrica i la distribució interior del Castell. També es pot veure el pas de barca i les seves defenses (un reducte i dues ales).