EL CASTELL DE MÓRA D’EBRE I LES GUERRES CARLISTES DEL S. XIX

Article publicat per Joan Ramon Vinaixa al Programa de la Festa Major de Móra d'Ebre de l'any 2008



La importància històrica que el riu Ebre va tenir per al nostre territori ve confirmada per l’estol de castells i fortaleses defensives bastides i escampades al llarg del seu curs.

Com molts altres, el castell de Móra d’Ebre endinsa les seues arrels en un passat remot i en bona part desconegut. Des de llavors ençà, aquest edifici emblemàtic ha experimentat canvis tan substancials que les restes observables a les fotografies antigues conservades ben poc tenen a veure amb aquella construcció inicial. De fet, aquestes imatges són més aviat testimoni gràfic de les significatives reformes realitzades al llarg de les guerres carlistes del s. XIX; obres i esdeveniments que mereixen una atenció especial per quan els conflictes dinàstics vuitcentistes posaren fi a la llarga etapa de decadència i degradació física del castell, canviaren la seua fesomia i en revifaren el seu protagonisme militar.

En iniciar-se el s. XIX, l’estat de degradació del castell de Móra d’Ebre era, encara, tan evident que els conflictes armats del primer terç d’aquell segle (la guerra del Francès, la del Trienni Liberal i bona part de la Primera Guerra Carlista) solament esmenten com a únic punt significatiu de defensa de la població el convent franciscà.

Arran de la destrucció d’aquest convent durant la Primera Guerra Carlista -l’any 1837- l’àrea del castell recobrarà el protagonisme militar perdut del passat i es convertirà en el principal indret defensiu de Móra. A les acaballes d’aquell conflicte, els governamentals recuperaran Móra d’Ebre i el seu castell sense resistència i poc després enderrocaran, per voladura, el fort edificat pels carlistes.

A la Segona Guerra Carlista, coneguda com la dels Matiners (1846-1849), el castell no té cap protagonisme militar destacat per quan el territori es lliurà de la guerra oberta i total que havia caracteritzat el primer conflicte dinàstic i, per tant, la seua reedificació amb finalitats militars no tenia cap raó pràctica.

A la Tercera Guerra Carlista, per contra, el castell recobrarà un revifat protagonisme en convertir-se en un destacat punt militar i haver de resistir les diverses escomeses de partides carlistes que operaven al territori. Entre els atacs que van suportar els seus defensors cal esmentar els dels  capitostos  carlistes Francesc Vallés (octubre de 1873), Josep Agramunt (a) lo capellà de Flix (novembre de 1874) o Cuto, de Riba-roja (gener de 1875). En aquella tercera guerra dinàstica, el castell de Móra d’Ebre esdevindrà el principal baluard governamental dintre de la comarca mentre que els castells de Miravet i Flix jugaran un paper similar per a la causa contrària, la carlista.

Un altre aspecte a destacar, abans apuntat, és el significatiu canvi físic que experimenta el castell com a conseqüència de les obres de caire militar que s’hi duen a terme al llarg d’aquell segle. La fesomia actual del castell té molt a veure amb les reformes que van practicar -tan al perímetre defensiu com al recinte interior- els carlistes, primer i, posteriorment i de manera especial, un defensor de la causa liberal -Salvador Algueró.

Els anys 1839-1840, els carlistes a les ordres de Cabrera bastiren obres de consideració per tal de recuperar com a reducte defensiu l’àrea del Calvari -on es troba ubicat el castell.  Inicialment, els treballs es realitzaren sense l’adequada direcció tècnica per la qual cosa les fortificacions executades aleshores eren extremadament vulnerables davant un més que previsible atac de l’enemic per quan no reunien la necessària solidesa defensiva. Posteriorment, Cabrera nomenà com a responsable de les mateixes a un militar d’origen austríac -A. von  Goeben- que en modificà el sistema defensiu i el millorà tècnicament.

Malauradament, l’ocupació de Móra d’Ebre pels governamentals a l’abril de 1840 va comportar la destrucció per voladura de les obres més importants que els carlistes havien bastit fins aquells moments, tot i els esforços d’alguns particulars del territori (Rafael de Magriñà...) o de les administracions com la diputació de Tarragona que desplegaren, contra rellotge, una diligent activitat per tal d’evitar-ho.

L’any 1873, en plena Tercera Guerra Carlista, el castell torna a recuperar protagonisme militar gràcies a la decidida actuació del morenc Salvador Algueró (a) el Moro. Algueró, aleshores comandant militar de Móra d’Ebre i governador del castell, va dur a terme reformes tant a l’interior com al perímetre defensiu per tal de refusar les diverses temptatives carlistes d’ocupar la fortalesa.

De fet, bona part de les restes visibles del castell actual són el resultat de les profundes reformes practicades per Salvador Algueró; obres que es realitzaren, cal no oblidar-ho, en ple conflicte armat i que tenien una exclusiva finalitat militar. Els treballs van començar a les primeries de setembre de 1873 i es van perllongar fins a les acaballes de juny de 1875. Les despeses es van costejar tan per les aportacions particulars com per multes i exaccions practicades sobre els col·laboradors i confidents carlistes. En la reedificació hi van participar, per torns, els veïns de Móra d’Ebre dels quals solament percebien un salari els paletes, mentre que la resta treballava a jornal de vila.

Entre 1873 i  1875, el castell recuperà la fesomia pròpia d’un recinte militar. A la vessant que donava al riu, el tallat natural de la roca en garantia la seguretat. La part més feble era al costat oposat, és a dir, el que tocava al nucli de la població; per això les obres de defensa que es van realitzar aleshores es van centrar en assegurar aquell punt més vulnerable. Allí hi van construir una rasa o fossat cercat amb dos portes que donaven entrada a la porta principal composta per una sola volta. Tot pujant al seu interior, a mà dreta, es trobava una gran plaça on estava situada una bateria per a defensa del recinte i un departament destinat a hospital. Hi havia, també, una altra porta defensada per unes bones espitlleres per on s’accedia a la segona plaça on es trobaven dos grans sales (“cuadras”) -que podien encabir uns 150 homes de tropa- així com unes cambres destinades als oficials i un forn de courer pa. Més amunt hi havia un tambor per tal que amb els trets de fuselleria d’una cinquantena d’homes es poguessin defensar les entrades i un altre tambor, el de les muralles, d’un gruix de prop de dos metres, on hi eren situades tres bateries orientades enfront de la població i on es trobava emplaçat un canó del 15. Mes amunt, encara, hi havia col·locades altres bateries orientades en totes direccions. Al mig del castell s’aixecava una torre d’observació i defensa d’uns 60 pams d’alçària.

Els esdeveniments històrics posteriors i el mateix pas del temps van tornar a castigar la major part de les obres bastides al llarg d’aquell segle tan conflictiu de tal manera que si no fos pels testimonis escrits i les imatges conservades seria molt difícil de precisar la fesomia real que tenia aquesta fortalesa a la segona meitat del s. XIX.

El mateix pas del temps ens situa en aquests moments en una etapa dolça de sensibilitat envers el patrimoni històric que, entre altres aspectes favorables, aposta per la recuperació i conservació d’un edifici tan emblemàtic per a Móra d’Ebre com és el seu castell.
   

Joan R. Vinaixa Miró

(Benissanet, juny 2008)